Advertit pels antics

Eren les 5 de la tarda al bar francès Portrait. En Peter parlava amb el seu millor accionista a la vora de la finestra. El cel estava emboirat per la contaminació, i a la llunyania hi havia una fàbrica siderúrgica fumejant.
En Peter era un empresari molt important que tenia unes quantes fàbriques tèxtils importants, i era una molt bona persona, cosa estranya en la societat de l’època. I l’accionista li havia comprat un 47% de les accions, i ara volia el 50%. Però en Peter no sabia si donar-li o no. De cop, de reüll va veure un estrany que s’estava mirant en Johnson, l’accionista, i es va posar nerviós, ara anava mirant al seu company, ara la barra del bar.
En Johnson se’n va adonar i va mirar cap a la barra. Allà hi havia un senyor molt elegant, els cabells curts, un bigoti prim i un nas una mica allargat. Duia una túnica negre, i per sota una camisa blanca. En una mà hi duia un guant posat, i agafava l’altre guant amb la mateixa mà, en l’altre hi tenia un anell, i al coll li penjava un collar, on tot dos hi havia un emblema. (En Peter ja havia vist en alguna part aquest emblema, però no se’n recordava on.) El senyor estava mirant en Johnson fixament i no apartava la mirada, i de cop es va aixecar i es va acostar a la taula on seien els dos.
- Bona tarda senyors. – va dir secament, però continuava mirant en Johnson fixament.
Va aixecar la mà on tenia el guant, i quan el volia fuetejar a la cara d’en Johnson es va sentir un cant trist. Tots tres es van girar. El qui cantava era una dona vella amb un mocador blanc al cap, i un vestit negre. Cantava una cançó estranya, no s‘entenia el què deia, però era hipnotitzant.
El senyor extravagant havia desaparegut.
En Peter estava suant, i s’havia tret el barret, i el senyor Johnson no sabia ben bé què passava. Es van mirar un moment i després van tornar a mirar la vella, ja no hi era.
Ja no hi havia gaire ningú al bar, i tot estava en silenci, ni la més petit mosca es movia (i mira que era temps d’insectes). De cop el silenci va ser trencat per una ploma que anava gargotejant.
Els dos senyors es van girar, un home que no havien vista abans estava assegut en un racó escrivint en un llibre. Anava vestit de negre, fins hi tot el barret era negre. Al dit hi havia un anell, amb el mateix emblema que tenia abans el senyor elegant.
- No és el mateix anell que portava abans aquell senyor? – va preguntar en Johnson.
- No, només és el mateix emblema. – Va dir en Peter.
Tots dos estaven xiuxiuejant.
- Tornant a l’ho d’abans, em vols vendre aquestes accions o no?
El soroll de la ploma gargotejant es va aturar, els dos homes van girar el cap, el senyor estava mirant en Johnson com el cavaller abans. La ploma estava dipositada a la mà dreta com un dard, la punta mirant cap en Johnson. L’escriptor la va tirar, en Johnson es va tancar els ulls. De cop es va sentir el galopar de cavalls a la llunyania. En Johnson va obrir els ulls, la ploma ja no hi era, i el que l’havia tirat tampoc. Va mirar a en Peter, ell l’estava mirant molt seriosament, havia entès el missatge.
Al bar ja no hi havia ningú, a part del propietari, que va sortir a rebre els cavallers que anaven venint.
- Va afanyis, no tinc tot el temps del món, i vostè tampoc. – va dir en Johnson intentant de controlar la seva veu, volia marxar l’ho més aviat possible d’aquell lloc.
Els cavalls s’anaven acostant.
- No, no li donaré, i vull totes les meves altres accions un altre cop, i quan dic totes, vull dir totes.
En Johnson es va posar blanc com el paper.
- QU...QUÈ VOL DIR AIXÒ!
- Doncs simplement que no les hi donaré, i que vull les altres. No sé què té planejat, però ells m’han avisat.
En Johnson va fer cara de no entendre res.
- Els que han desaparegut així com així. Sap l’emblema que duien els dos senyors? Doncs ja l’havia vist una vegada, i els que la duien aquella vegada em van ajudar però feia molt de temps, que ja no me’n recordava. I per això he suposat que em volien tornar a ajudar, però no els he reconegut fins que l’escriptor t’ha llançat la ploma.
Els cavalls es van aturar, i es van sentir les veus del propietari i d’algun home.
En Johnson estava furiós. Es va treure un petit revòlver de la butxaca del jersei.
- Doncs sí, aquells fastigosos jo què sé què tenien un bon motiu per protegir-vos. En principi ho volia evitar això, però ja veig que serà impossible – Va dir apuntant en Peter amb el revòlver -. Donem totes les accions, te les compro totes, així em podré fer amb la teva empresa. Aquest era i és el meu pla. Te les volia comprar de mica en mica, però suposo que si et deixo marxar ara, no me les vendràs. Oi que no senyor Peter? – va dir emfatitzant les últimes paraules.
- Jo de vostè no ho faria. – va dir una veu darrera d’ell.
En Johnson es va girar. A l’entrada hi havia un general amb la seva escopeta a la mà, al seu costat hi havia el propietari horroritzat.
- Té sort que hàgim sentit aquest últim tros senyor Peter. L’al·ludit va fer que si amb el cap, estava una mica marejat.
En Johnson va deixar caure l’arma, un soldat va sortir de darrere el general i va agafar en Johnson i el va portar a fora, en Peter els va seguir. A fora hi havia tota una comitiva de soldats, tots muntats a cavall.


Fi

Indra Hein