Llista d'en Gerard:
dijous, 3 de desembre del 2009
què, qui i com som?
Llista d'en Gerard:
dijous, 26 de novembre del 2009
Sempre ens quedarà la.... Indra
La setmana passada a la Biblioteca no hi havia internet però vam fer exercisis basats en somnis. Cada alumne i jo mateix vam explicar un somni que recordessim. Després ells en van triar un, no el seu, i van haver de fer una història basada en aquell somni. Els resultats son els que podeu llegir sota aquest post.
dimecres, 25 de novembre del 2009
Però la pau per a la meva família i la de les altres persones s`acabaria al cap de poc: una empresa constructora molt famosa i potent, especialitzada en cambres de bany havia comprat tots els terrenys que hi havia davant per davant de casa meva, havia pagat certs diners a les famílies perquè marxéssin de les seves cases, les quals tenia planejat aterrar, i edificaria una gran botiga de banys. Ens quedava encara un temps per acomiadar-nos dels veïns, de les casetes blanques,i,com no, també de la tranquilitat ja que tots sabiem que després d`aquesta n`hi hauria més.
Per aquelles dates un circ arribava a la ciutat.Amb pallassos, equilibristes, animals i molts personatges més. Jo i una amiga vam haver d`anar-hi, ja que ella es cuidava del seu germà petit i jo l`acompanyava.No m`agraden els circs i menys aquell, em feia mala espina. Un pallasso no parava de mirar-me amb mala cara i odi a la mirada. Vaig intentar defugir-lo, però els seus ulls em van quedar gravats a la memòria. Per això , quan vaig veure un home davant de casa ,amb els mateixos ulls freds , que es passajava per l`altra vorera, em vigilava quan entrava a casa i s`aturava a llegir el cartell de la nova botiga el vaig reconèixer clarament.
A l`arribar a casa em vaig començar a marejar, vaig recolzar l`esquena contra la porta i allà em vaig desmaiar.
No recordo res fins que em vaig despertar estirada al llit, amb un got d`aigua a la tauleta i amb una tovallola humida al front. No sé quan de temps vaig estar adormida o inconscient.Vaig anar cap al menjador, on vaig trobar la meva mare. Al preguntar-li quina hora i dia era, vaig adonar-me que ella estava adormida. Vaig sortir al carrer per prendre una mica l`aire. Què?
Com podia ser ? La botiga estava ja oberta i acabada ? Era impossible. Vaig decidir entrar-hi!
Estava distribuïda en petites habitacions, on hi havia un disseny de bany diferent a cada una. Vaig entrar en una a l`atzar, vaig donar una volta, i em va venir un gran espant quan vaig veure entrar el pallasso. El seu riure malèvol i els seus ulls de gel se`m van clavar com espines. Llavors vaig veure que duia un llarg ganivet a la mà . Es va apropar. El pànic em dominava i vaig retrocedir. No vaig ser a temps ni de cridar , perquè...............
Clàudia Isern
La fascinant vida d'en Javi
dijous, 12 de novembre del 2009
La gran estratagèma
A poc a poc, l'home es va acostar a la taula, es va presentar i nosaltres també, tot i que no sabiem qui era exactamen presentiem que ens ajudaría. Frank Stewart Olson, quest era el seu nom, al principi no tenía gaire ha dir però al cap de una estona va formular una fascinant idea per solucionar el problema, jo em vaig sentir inútil en aquell moment, portava 3 anys fent de tresorer i no trobava una solució i va arribar aquest sòmines i solucionà el problema amb un instant. El vaig mirar amb cara de enemistat, ell es va treure un guant i amb un gest em va retar a un duel, que havia de fer jo ara? per sort una veu va trencar la cruel escena, una dona d'aspecte fràgil, amb una túnica negra i un vel blanc, estava cantant al racó de la sala. Tots ens vam parar a observar-la tenía un aspecte fantasmal, era pàlida, molt alta i amb unes llargues mànigues blanques. El seu cant era trist i apagat, la seva mirada tenue i creava una sensació de melancolia a l'estancia.
De sobte Frank, es dirigir cap a ella li va oferir la mà, i va començar a ballar amb ella, mentres la dona es movia com si no tingués ànima, el seu cos era com un maniquí, i Frank s'aprofitava d'això per satisfer els seus desitjos mes íntims. La estancia estaba bocabadada, com aquell home tenía la poca desència de fer allò en públic? tota la sala es quedà muda, però dintre la tranquilitat, tots divisaren un extrany ésser darrere la parella, un home gran de roba fosca i cabells grisos, que lentamen estaba escribint uns versos, donava la sensació que escribia tot el que allà pasava, els seus ulls i la seva ploma no se separaven del pergamí, la seva escriptura era lenta, i no semblava sentirse intimidat per la trentena de persones que l'estaven observant. El miseriós home es va aixecar, va veure una mica d'aigua i va seguir amb la seva escriptura. Com podía ser que un home cridés tant la atenció ? Aleshores m'en vaig adonar, no era una persona qualsevol, era el rei, el rei en persona, com podá ser que estigués allà ? que potser era el seu germà? que potser s'amagava d'algú? fos com fos era idèntic al rey i si estava allà gaire estona no en sortiria viu. Al cap de una estona es va començar a sentirbarull, la gent estava crispada, reboltada amb ganes de matar , la dona va tornar a cantar per calmar els ànims però no va sugir efecte, en Schubert i jo vàrem decidir marxar, la situació era insostenible si volien sortir indemnes d'allà aviem de abandonar la sala d'inmediat.
Al dirigir-nos a la porta ens vàrem trobar l'exercit imperial , ara era evident que l'home que hi havia a dintre era el rei, i que venien a buscar-lo o a matar-lo; però tant si era una cosa com una altre estàvem en mal lloc, així doncs vam fer el millor que podiem fer aliar-nos amb ells, oferint-els-hi la nostra ajuda i així també salvar els nostres caps. El capità es va dirigir a nosaltres amb cert to d' ironía i ens va ignorar. Va entrar al Bar, tot allò era surrealista i tot i que nosaltres vam intentar detenirlo no vàrem poguer en Frank que també era amb nosaltres va entrar i....MENTEIX! no vaig entrar al bar!
- Silenci, el testimoni està declarant!
-Són injúries i mentides no es un testimoni fiable! com fiar-se de algú que el dia dels fets anava ebri, creuen realment que el que diu es cert?
- Fagi silenci!, segons els testimonis vosté a més va aprofitar-se sexualment de una dona gran es cert?
- Però jo no...
- Portin-lo fora!
- podran fer-me fora però no em faran callar!
- ja n'hi ha prou executin-lo!.
Més tard aquell mateix dia la sang d'en Frank va recórrer cada una de les pedres de la plaça, l'innocent que ens va ajudar a matar el rei, era mort i nosaltres vius i innocents. El problema estava resolt, i jo havia recuperat l'honor que aquell sòmines m'havia pres.
VICTOR GUERRERO JAEN
Advertit pels antics
En Peter era un empresari molt important que tenia unes quantes fàbriques tèxtils importants, i era una molt bona persona, cosa estranya en la societat de l’època. I l’accionista li havia comprat un 47% de les accions, i ara volia el 50%. Però en Peter no sabia si donar-li o no. De cop, de reüll va veure un estrany que s’estava mirant en Johnson, l’accionista, i es va posar nerviós, ara anava mirant al seu company, ara la barra del bar.
En Johnson se’n va adonar i va mirar cap a la barra. Allà hi havia un senyor molt elegant, els cabells curts, un bigoti prim i un nas una mica allargat. Duia una túnica negre, i per sota una camisa blanca. En una mà hi duia un guant posat, i agafava l’altre guant amb la mateixa mà, en l’altre hi tenia un anell, i al coll li penjava un collar, on tot dos hi havia un emblema. (En Peter ja havia vist en alguna part aquest emblema, però no se’n recordava on.) El senyor estava mirant en Johnson fixament i no apartava la mirada, i de cop es va aixecar i es va acostar a la taula on seien els dos.
- Bona tarda senyors. – va dir secament, però continuava mirant en Johnson fixament.
Va aixecar la mà on tenia el guant, i quan el volia fuetejar a la cara d’en Johnson es va sentir un cant trist. Tots tres es van girar. El qui cantava era una dona vella amb un mocador blanc al cap, i un vestit negre. Cantava una cançó estranya, no s‘entenia el què deia, però era hipnotitzant.
El senyor extravagant havia desaparegut.
En Peter estava suant, i s’havia tret el barret, i el senyor Johnson no sabia ben bé què passava. Es van mirar un moment i després van tornar a mirar la vella, ja no hi era.
Ja no hi havia gaire ningú al bar, i tot estava en silenci, ni la més petit mosca es movia (i mira que era temps d’insectes). De cop el silenci va ser trencat per una ploma que anava gargotejant.
Els dos senyors es van girar, un home que no havien vista abans estava assegut en un racó escrivint en un llibre. Anava vestit de negre, fins hi tot el barret era negre. Al dit hi havia un anell, amb el mateix emblema que tenia abans el senyor elegant.
- No és el mateix anell que portava abans aquell senyor? – va preguntar en Johnson.
- No, només és el mateix emblema. – Va dir en Peter.
Tots dos estaven xiuxiuejant.
- Tornant a l’ho d’abans, em vols vendre aquestes accions o no?
El soroll de la ploma gargotejant es va aturar, els dos homes van girar el cap, el senyor estava mirant en Johnson com el cavaller abans. La ploma estava dipositada a la mà dreta com un dard, la punta mirant cap en Johnson. L’escriptor la va tirar, en Johnson es va tancar els ulls. De cop es va sentir el galopar de cavalls a la llunyania. En Johnson va obrir els ulls, la ploma ja no hi era, i el que l’havia tirat tampoc. Va mirar a en Peter, ell l’estava mirant molt seriosament, havia entès el missatge.
Al bar ja no hi havia ningú, a part del propietari, que va sortir a rebre els cavallers que anaven venint.
- Va afanyis, no tinc tot el temps del món, i vostè tampoc. – va dir en Johnson intentant de controlar la seva veu, volia marxar l’ho més aviat possible d’aquell lloc.
Els cavalls s’anaven acostant.
- No, no li donaré, i vull totes les meves altres accions un altre cop, i quan dic totes, vull dir totes.
En Johnson es va posar blanc com el paper.
- QU...QUÈ VOL DIR AIXÒ!
- Doncs simplement que no les hi donaré, i que vull les altres. No sé què té planejat, però ells m’han avisat.
En Johnson va fer cara de no entendre res.
- Els que han desaparegut així com així. Sap l’emblema que duien els dos senyors? Doncs ja l’havia vist una vegada, i els que la duien aquella vegada em van ajudar però feia molt de temps, que ja no me’n recordava. I per això he suposat que em volien tornar a ajudar, però no els he reconegut fins que l’escriptor t’ha llançat la ploma.
Els cavalls es van aturar, i es van sentir les veus del propietari i d’algun home.
En Johnson estava furiós. Es va treure un petit revòlver de la butxaca del jersei.
- Doncs sí, aquells fastigosos jo què sé què tenien un bon motiu per protegir-vos. En principi ho volia evitar això, però ja veig que serà impossible – Va dir apuntant en Peter amb el revòlver -. Donem totes les accions, te les compro totes, així em podré fer amb la teva empresa. Aquest era i és el meu pla. Te les volia comprar de mica en mica, però suposo que si et deixo marxar ara, no me les vendràs. Oi que no senyor Peter? – va dir emfatitzant les últimes paraules.
- Jo de vostè no ho faria. – va dir una veu darrera d’ell.
En Johnson es va girar. A l’entrada hi havia un general amb la seva escopeta a la mà, al seu costat hi havia el propietari horroritzat.
- Té sort que hàgim sentit aquest últim tros senyor Peter. L’al·ludit va fer que si amb el cap, estava una mica marejat.
En Johnson va deixar caure l’arma, un soldat va sortir de darrere el general i va agafar en Johnson i el va portar a fora, en Peter els va seguir. A fora hi havia tota una comitiva de soldats, tots muntats a cavall.
Fi
Indra Hein
Notícies que son ficció / ficció que és notícia
En aquell bar hi havia molta gent. L'ambient era un pèl carregat, el típic d'un pub de Londres a finals del segle XIX. la gent reia i parlavamot alt. Per tot arreu se sentien veus explicant anècdotes i històries. De cop, una dona gran amb una còfia blanca es posà a cantar una melodia molt alegre, i tothom la va començar a acompanyar picant de mans.
Aquell home estava allà, sol, en una taula apartada de la multitud, però encara ningú s'havia fixat en ell. Potser per això tothom estava content, encara. Assegut amb el seu llibre i la seva ploma al davant, i amb el seu nas prominent que tanta por inspirava a la gent del poble. I al veure la dona cantant començà a escriure. Molt concentrat anava gargotejant inexhorablement les pàgines d'aquell llibre blanc.
Molta gent havia començat a cantar amb ella quan la dona va reparar en l'home. i al veure la seva care i en reconèixer la seva identitat, tothom va anar callant de cop i es van girar tots va anar callant de cop ies van girar tots cap a ell, qui va semblar no adonar-se de res i continuà escrivint impassible.
Algunes exclamacions i murumuris esglaiats vansorgir de la boca dels presents. Tothom sabia que el que aquell home escrivia al diari acabava passant a la realitat, i normalment solien ser desgràcies o fets dolents. Aquell home era conegut amb el nom de "the writer", l'escriptor, per aquest fet. Tothom era conscient de la gravetat de la situació; potser per això ningú no s'adonà del soroll de cavalls que provenia de l'exterior, tot i trobar-se en un silenci absolut. Llavors, l'home va parar d'escriure.
De sobte, van irrompre al bar dos homes armats vestits com els membres de la guàrdia de cavalleria. Tothom els mirà. Ells, decidits, es dirigiren cap a la vella i se l'emportaren acusant-la de cometre el robatori d'una joia de la corona molt valuosa. La dona es va resistir, però se l'endugueren igualment.
En aquell moment, l'escriptor va arrencar l'última pàgina que havia escrit, en la qual només hi havia una línia. La deixà sobre la taula i se n'anà amb el diari i la ploma com si res hagués passat.
Llavors, l'amo del bar s'acostà a la taula, agafà el paper i llegí amb veu alta:
"A la dona que cantarà, de cometre un robatori se l'acusarà".
dijous, 5 de novembre del 2009
TALLER 2009. Per fi
L'exercici d'avui és realment interessant i tothom el pot fer a casa seva.
Ens basem amb imatges de quadres del museu d'Orsay i del Louvre de Paris. El primer és Degas amb Evariste de Valernes de Degas. Allà es veu dos homes de finals del segla XIX, possiblement a Anglaterra, que parlen. Els alumnes imaginen qui son, on son, de què parlen i comencen a escriure una història. Després afegim un altre quadre, L'home del guà de Tiziano, on un jove misteriós els observa des de la barra fins que s'hi acosta i comença una conversa amb els homes. Ells continuen la història.
Encara n'hi ha més. Els ensenyo un altre quadre on es veu una senyora gran asseguda en una cadira i els dic que la conversa dels tres homes (ja que el jove hi va a parlar) és interrompuda per la senyora que canta, que imaginem del quadre de Whistler, Retrat de la mare de l'artista.